Els riscos de voler professionalitzar el “crowdsourcing”

DEIXARIES QUE T’OPERÉS EL COR una persona –o un grup de persones– sense tenir en compte la seva especialitat mèdica, l’experiència professional o la formació? T’atreviries a viure en un gratacels que no haguessin dissenyat professionals de l’arquitectura? Llavors, per què deixar una traducció –es tracti d’un llibre, un article, un vídeojoc o el web de l’empresa– a mans de qualsevol? Això és el que passa amb el “crowdsourcing“, un fenòmen de masses que s’ha anat estenent a molts sectors professionals i que planteja questions tant ètiques i terminològiques como relatives a la qualitat del servei o producte final.

Per a qui no estigui familiaritzat amb el terme, el “crowdsourcing” és una contracció de les paraules angleses “crowd” (multitud) i “outsourcing” (externalització) per definir “l’externalització, per part d’una empresa o institució, d’una funció realitzada per un treballador a un grup indefinit (i normalment gran) de persones mitjançant una convocatòria oberta”. Així va definir-ho Jeff Howe, l’autor del terme, en usar-lo per primera vegada a la revista Wired.

Interès i admiració, la base del “crowdsourcing”

Segons com es miri, la idea té avantatges i inconvenients, així com defensors i detractors. Agafant-ho pel cantó positiu, el “crowdsourcing” permet a les empreses i a les seves marques implicar els consumidors –ara, “prosumidors“– en la pluja d’idees o les campanyes. Per exemple, quan Starbucks pregunta als usuaris i du a terme alguna de les seves propostes, o quan Pepsi fa obert i participatiu el procés de disseny de la llauna, o el moment en què algunes marques de sabatilles esportives et permeten personalitzar el calçat. Potser no es vegi aquí una veritable feina de “crowdsourcing”, però és indubtable que les empreses impliquen, escolten i es nodreixen de les idees de l’usuari gràcies a l’admiració que desperten i a la comunitat creada entorn seu.

El fenomen “fan” o el voler ser partícip d’un projecte gran és també la raó de l’èxit del documental experimental ‘Life in a day’ dels germans Ridley i Tony Scott en fer servir imatges cedides pels internautes. La pel·lícula ‘Iron Sky’ de Timo Vuorensola va fer un pas més en disposar de dissenyadors, muntadors, intèrprets i altres papers de l’auca cinematogràfica mitjançant “crowdsourcing”.  Fins i tot trobem un exemple en la publicitat: l’anunci col·laborativo de Freixenet que va dirigir Bigas Luna l’any 2012.

Aquest treball participatiu i no remunerat permet que projectes sense ànim de lucre i amb finalitats socials vegin la llum. La solidaritat i l’altruïsme en són els motors, en aquest cas. Però la difusió del coneixement i l’interès general també poden motivar aquesta “col·laboració massiva”, per exemple en la traducció de conferències, com va plantejar la plataforma TED, o de notícies producte del periodisme ciutadà –és el cas de GlobalVoices.

Tots aquests exemples són factibles perquè hi ha una gran comunitat o un interès generalitzat al voltant d’un projecte. Aquest fet i la reivindicació lingüística, en alguns casos –per exemple, de llengües minoritàries o minoritzades–, han motivat traduccions massives de programari, plataformes com Facebook o Twitter, o sèries de televisió a Internet.

Afloren dubtes ètics i de professionalitat

Tanmateix, les traduccions col·laboratives, en particular, i el “crowdsourcing”, en general, també susciten crítiques i inconvenients. D’una banda, com apuntàvem al començament d’aquest article, caldria preguntar-se fins a quin punt és ètic aprofitar-se de la feina desinteressada d’un grup de persones si al final hi ha una empresa que n’obté beneficis, siguin del tipus que siguin. Aquesta va ser un dels motius pel qual un col·lectiu de traductors va denunciar Linkedin per haver sol·licitat la traducció gratuïta a aquests professionals.

D’una altra banda, deixar una traducció en mans de qualsevol –això és el “crowdsourcing”, no ho oblidem– pot comportar errors de tota mena: ortogràfics, gramaticals, estilístics i fins i tot de coherència, ja que en participar-hi un gran nombre de persones, probablement, s’hi acabin barrejant variants dialectals i culturals d’una mateixa llengua. Qui no ha detectat errades com aquestes en subtítols de sèries fets per “amateurs”? Fins i tot les marques de renom s’equivoquen, com apuntàvem fa unes setmanes.

Sense un professional que faci la traducció o, com a mínim, que s’encarregui de revisar-la, corregir-la i assegurar-ne una terminologia uniforme, el resultat serà sempre una mala traducció. En definitiva, es tracta d’un mal producte i una pèssima imatge que, a la llarga, acabarà traduïnt-se en pèrdues pel negoci.

Paral·lelament i allunyant-se del concepte originari de “crowdsourcing”, estan proliferant plataformes de traducció col·laborativa amb un funcionament que posa en risc el sector i la qualitat del servei. Es tracta d’empreses amb algun tipus de finançament o fins lucratius que permeten externalizar la traducció en disposar de borses de traductors professionals amb unes tarifes mínimes i, en molts casos, deplorables. Podria considerar-se això una explotació encoberta? Què se li pot exigir a un professional que fa la feina gratis? Potser no anem tan desencaminats quan afirmem allò de què “la qualitat es paga” i “el que és barat ens pot acabar sortint molt car”.

[Publicat a Nativos.org / Imatge: Free Stock Photos]