Un lleó dalt de l’escenari!

–Rrrr… Rrrr… ROOOOUM!!!

No hi havia manera. Per més que intentés controlar la força del seu rugit, per més que provés de fer aquells crits esquifits que feia quan era un cadell, el lleó s’havia fet gran i la veu també havia crescut. Ara, cada cop que obria la boca per demanar alguna cosa, per opinar o fins i tot per suspirar, emetia un so gutural, ample i greu que retronava a cada racó de la sabana. Llavors, les manades d’òrix i zebres fugien a la desbandada, els estols d’ocells canviàven de direcció i es quedava ben sol.

–Ves-te fent a la idea –li deien alguns membres del clan felí–. Tens la veu que et pertoca.

–T’imagines que el rei de la selva xisclés com un ximpanzé? –seguien uns altres.

–Però que no ho veieu que fins i tot els meus amics fugen de mi. Em tenen por! –es queixava en Roum.

–S’hi acostumaran –mirava de calmar-lo la mare.

Però sols i llunes van anar desfilant, l’un rere l’altra, i els amics seguien escapolint-se cada cop que en Roum pronunciava una síl·laba. Incapaç de controlar la seva potència vocal i d’estalviar l’ensurt a les bèsties, va decidir recórrer altres camins per no trencar-los més la pau. El lleó va creuar deserts fumejants que li deixaven la gola aspra i seca; va avançar per planícies torrades que viraven a un roig sanguini amb la llum del capvespre; i va saltar rierols i torrents, fins que va posar la grapa en un tros de terreny diferent a qualsevol textura i color coneguts.

Aquell terra era d’un gris opac i trist. També era dur i sec, molt més que la pell dels elefants. Per primera vegada, trepitjava l’asfalt. I va seguir caminant, enllà, enllà, fins endinsar-se en un món molt més ferotge que no pas el seu. En deien “civilització”: boscos d’altes torres grises i brillants, manades metàl·liques que es movien a la velocitat del llampec i brugien totes alhora. Aquesta era la seva. Havia de provar la seva veu enmig d’aquest sidral, i no se’n va estar:

–ROOOOOOOUUUUM!!!

Res va passar. Ningú va immutar-se, la qual cosa era genial. Content com un gínjol, va saltironejar decidit, mentre rugia rítmicament al seu pas: “roum, roum, rooooum, roum…”

–Ep, tu.

–Qui. Jo? –va fer el lleó, fixant-se en l’home que li havia parlat des de dins d’una bèstia metàl·lica.

–Sí, tu. Atansa’t. Torna a fer això que feies.

–El què?

–Bramar, cridar…

–Ah, tu vols dir rugir. Roooum! Roooum! És això?

–Sí, exacte. Això és el que necessito a la meva gira. Uns baixos potentíssims, bestials, que facin trontollar estadis i sales de concerts.

Al lleó li brillaven els ulls d’emoció: algú que no temia la seva veu i que, a més, se l’escoltava encantat. En Miquel Bombolla, així va presentar-se, li va parlar de sons, ritmes i música, una menja curiosa que no s’endrapa amb la boca sinó que es capta afinant l’oïda i que no alimenta l’estómac sinó l’ànima. El lleó va quedar meravellat. L’entusiasmava tot allò que li explicava, la història d’aquell compositor que malgrat quedar-se sord va seguir component grans simfonies, i la d’aquell cantant invident que amb el piano feia vibrar platees i amfiteatres. Va comparar el seu rugit amb la veu del trombó i la força de les timbales, i no va trigar a intercal·lar notes entre els pizzicatos dels violins i violoncels.

La gran nit va arribar i a en Roum li feia la impressió que, en emetre la primera nota, deixaria escapar totes les papallones retingudes dins del seu cos. I així és com va anar més o menys. L’auditori va quedar a fosques. La cridòria del públic va empetitir, com si tot d’una l’haguessin cobert de coixins. Un gran focus va projectar-se sobre en Miquel Bombolla. Aquest era el senyal. Era el moment de fer retronar l’escenari i la grada.

[Conte inspirat en el calendari de febrer de Rosa Maria Curto]