Vaig llegir per primera vegada en Josep Maria Benet i Jornet, als 11 anys, a sisè d’EGB. La història d’en ‘Supertot‘ era el primer guió que llegia a la vida i més endavant –no recordo si aquell mateix curs o un altre–, l’interpretaríem al menjador de l’escola. Un contacte fugaç, perquè amb el temps vindrien llibres de biologia, física, “mates” i química, que poc tenien a veure amb el teatre i la dramatúrgia.
L’any que em cremava les celles per treure la millor nota a la Selectivitat i poder així entrar a Medicina, triomfava a la televisió un drama d’en ‘Papitu’, una mena de tragèdia grega adaptada als nostres temps i ambientada en terra vitícola: ‘Nissaga de poder‘. Casualment, el moment més trepidant d’aquella primera temporada, el clímax i resolució de la trama principal va coincidir amb la “Sele”, el meu punt de gir particular, que comportaria un canvi de plans: no entrar a Medicina, a Lleida, però sí a Farmàcia. I aquell estiu, em vaig regalar un parèntesi lúdic: un curset de teatre. I de nou, allà va quedar la cosa, un petit tast del territori escènic.
Una nova el·lipsi ens situa en ple segle XXI. Ja farmacèutic em poso a estudiar Comunicació Audiovisual i, per fer pràctiques, m’engresco en un projecte de revista digital de cultura –La Finestra Digital– que em porta a cobrir el tancament de la quarta temporada de ‘El Cor de la Ciutat’. Al microbús que ens porta al Fòrum coincideixo amb en Benet i Jornet –quin honor!– i, durant deu minuts, que passen volant, intercanviem quatre paraules. “Digue’m Papitu”. Em sorprèn per la senzillesa, el caràcter afable, l’honestedat evident i el tarannà jovial. “Tu escriu, escriu si t’agrada”, fa.
Moments com aquests no s’obliden, i efemèrides com la d’aquesta nit –barreja d’homenatge i festa d’aniversari– els posen a lloc en un fil argumental capritxós. Als seus 75 anys, el dramaturg català ha retrobat a l’escenari del TNC alguns dels seus personatges i molts dels seus amics. Ho ha fet amb un ample somriure i uns ulls vivaços d’infant, i ha interpretat el millor dels papers, el seu.
[Imatge: LletrA]
Aleix Cabrera 
Què gran!!! Va ser el teu inspirador o qui et va donar el següent cop d’ànims?
Estic orgullós de tu per tot el que has fet i on has arribat. Ets un bon professional i millor persona. Cuida’t i que l’al.lè dels grans t’inspiri sempre.
Benvolgut Joan Carles, les coincidències les he trobades ara, però sí que és cert que la darrera trobada va ajudar a llençar-me a la piscina de la comunicació i l’escriptura. Ja estava en el camí. Amb un peu a Lletres, només em calia fer unes passes més. Una abraçada!