La flaire de La Colmena

Deixar-se perdre pel barri Gòtic, caminar-hi sense rumb ni destinació, és un d’aquells petits plaers que cal fer de tant en tant, sense pressa ni objectes que et puguin distreure i amb els cinc sentits ben desperts per copsar-ne totes les cares. La textura dels murs de pedra que durant anys van encotillar Barcelona, la trama irregular de les llambordes, la llum que es filtra entre carrers estrets, les ombres allargassades dels vianants, la remor de les cuines dels restaurants a ple rendiment, parlars d’arreu i aquella olor que és una mescla d’humanitat i pedra humida.

De totes les flaires, n’hi ha una que sempre m’ha captivat: la de la pastisseria La Colmena. L’aroma de confits de l’establiment centenari és d’aquelles que et fa viatjar en el temps, que evoca records d’infantensa, que emana tendresa, suavitat i dolçor, que t’agombola sense ofegar-te. És tan especial que sempre que em cau a prop, no puc estar-me d’entrar per la porta del carrer de la Llibreteria i sortir per la que dóna a la plaça de l’Àngel, havent fet a l’interior una bona glopada d’aire per alimentar l’esperit.

Malauradament, la baixada de persianes de locals emblemàtics del Gòtic també ha tocat La Colmena. Les quatre generacions de pastissers que han endolçit esperes, tristors, alegries, romanços, antulls i golafres s’han acomiadat de la clientela amb un modest cartell d’agraïment. Tant de bo pogués mantenir viu aquest record fragant o pogués ficar-lo en un flascó per disposar-ne quan em plagués. No serà així. Però estic convençut que, com passa sovint amb el sentit de l’olfacte, el dia que menys m’ho esperi, m’arribarà una flaire tan agradable i podré exclamar: “Torno a ser a La Colmena!”.