Sempre he pensat que res passa perquè sí o, el que és el mateix, tot té una raó de ser. Si no hagués tornat de Nova York amb un saxo sota el braç, no hauria buscat qui m’ensenyés a tocar-lo i em recomanés de practicar amb gent, de manera que no hauria anat a petar a l’orquestra de Gràcia i en acabar l’assaig de dilluns passat no s’hauria activat l’engranatge que em portarà a l’escenari de L’Auditori. Ja ho vaig dir que aquell no era un dilluns qualsevol!
En acabar l’assaig, algú va esmentar musical participatiu i tota la meva atenció hi va fer cap. El Musical Participatiu, l’espectacle coral que vaig descobrir fa dos anys al Caixafòrum i que em vaig dir a mi mateix que havia d’esbrinar com formar-ne part. Sense voler-ho o, ben mirat, potser justament pel fet d’haver-ho volgut i desitjat amb força, ara se’m presentava l’oportunitat de cantar-hi. Abans, però, calia fer una audició.
Qui m’ho hauria dit a mi! Un càsting! I ja em tens descarregant-me el material d’internet, imprimint la partitura de l’Obertura del musical Nine, escoltant el tema una vegada i una altra de bon matí i en anar a dormir, treballant-lo al piano, i cantant aquells la-la-la fins a la sacietat mentre m’esforçava a mantenir la posició de cames, genolls i pelvis, tal com m’havien recomanat dues veus expertes de la lírica. Després de tot, me’n sortia prou bé, però res no impedia que els nervis pel càsting anessin in crescendo.
Arribat el dia, vaig caminar sota una pluja fina sense deixar de repetir els la-la-la compostos per Maury Yeston. A pel sí, em deia per dins, anem a pel sí, que no quedi cap tros de carn al calaixet de la nevera, posem-la tota al foc.
A l’avantsala de l’aula 1 del Caixafòrum vaig saludar quatre persones que, com jo, també tenien partitures a les mans. Però cap d’ells portava les de Nine. M’havia imprès el material d’una audició anterior i no Coral de Westfàlia de Candide i La plaça es torna un mercat de Brigadoon! Arribat aquí, no podia fer altra cosa que explicar el desencert, la il·lusió de participar en un projecte com aquest i d’entonar el repertori triat, transmetre la meva passió per la música i apel·lar a la comprensió dels organitzadors:
–No és habitual però, ja que t’has preparat el tema, farem una excepció –va comentar el director que, tombant la mirada cap al pianista, va afegir–: Et fa res tocar això?
I l’home del piano va fer percutir els martellets contra les cordes mentre jo atacava els la-la-la a l’uníson i la sala es va omplir de música durant dos minuts. En acabat, em van donar la millor notícia que hauria pogut rebre aquell dia: “Ens veiem el 30 d’abril”. Era la data d’inici dels assajos per preparar el concert del 19 de juny, a L’Auditori. Fa uns mesos, en veure-hi cantar els Barcelona Gospel Messengers, em preguntava com seria cantar allà a dalt. És hora de descobrir-ho.
Aleix Cabrera 
Mai més ben dit. La vida és una caixa de sorpreses,!, i en aquest cas molt agradable i entranyable.
Felicitats!
Se m’esborrona la pell quan m’ho imagino. Verure’t cantar a l’Auditori serà molt emocionant. Me n’alegro tant per a tu!