La normativa de desconfinament gradual comença a treure’m de polleguera. Entenc que la situació que vivim és excepcional i nova, i que probablement a totes i tots —governants inclosos— ens ve grossa. Però, a mesura que passen els dies, fa la impressió que tant aquí com allà s’improvisa, i que nosaltres som una mena de conillets d’Índies que, tancats a la gàbia, anem tastant allò que se’ns ofereix.
Ens reconciliàvem amb el simple fet de caminar unes passes i respirar un aire inusualment net fins al contenidor o la botiga de queviures
Al primer avís, la majoria —si no tots— vam abaixar el cap i predicar amb una conducta exemplar. Nosaltres confinats a casa i la persiana abaixada per a tota activitat econòmica, educativa, cultural i social. Al segon avís, els afortunats o no —depèn de com es miri— van poder tornar a treballar, exposant-se a riscos massa incerts encara. La resta ens reconciliàvem amb el simple fet de caminar unes passes i respirar un aire inusualment net fins al contenidor o la botiga de queviures.
Arc de Triomf, Barcelona, durant la pandèmia de COVID-19
La festa va arribar el dia que la mainada va poder sortir i també quan, una setmana més tard, es va permetre la pràctica de l’esport. Això sí, per franges horàries i segons quines modalitats esportives. Per sort, ens han permès l’opció de caminar al nostre ritme, el passeig de tota la vida. I dic «per sort» perquè després de setmanes d’inactivitat, pretendre emular els corredors o ciclistes més avesats podria tenir conseqüències fatals per a les articulacions i musculatura. Gràcies, doncs, a la normativa que ens permet ser prudents i reemprendre l’activitat física a poc a poc.
Sortir demana un cert esforç mental, perquè abandonar la llar comporta deixar enrere un ambient controlat, còmode i segur
Ara bé, que a ningú se li acudeixi fer fotografies durant el seu passeig perquè corre perill de sanció. Així m’ho ha indicat el Mosso d’Esquadra que aquest matí m’ha amonestat quan fotografiava el carrer del Bisbe on no hi transitava ni una ànima: «El Govern autoritza fer esport i sortir a caminar, però no fer turisme ni fotos. Igual que ha permès que els nens surtin, però no per jugar als parcs, sinó per fer exercici amb els seus pares.»
Carrer del Bisbe, Barcelona, durant la pandèmia de COVID-19
El que més m’ha tocat el voraviu és el posat autoritari amb què ho ha espetat, com s’ha recreat concatenant una frase rere una altra de manera reiterativa, i la cirereta que ha afegit al pastís: «Podria expedientar-me però no ho faré».
Em considero una de les persones que han acomplert amb escreix aquesta normativa canviant al llarg de 74 dies de confinament —i, ara, desconfinament regulat. Després de tants dies, puc assegurar que sortir demana un cert esforç mental, perquè abandonar la llar comporta deixar enrere un ambient controlat, còmode i segur, que ens mereix tota la confiança, per endinsar-nos en un món exterior que podem percebre com a hostil, incert o menys segur.
Sempre amb prudència i sentit comú, potser ja és hora que cadascú reinterpreti la normativa i l’adapti a cada casuística
Per sortir cal un al·licient. N’hi ha que tenen el gos, els nens, la parella, l’esport… El meu era la fotografia i el plaer de redescobrir la meva ciutat, de trepitjar-la de nou i poder emdabodacar-me davant la bellesa que massa sovint ens ha passat per alt. Que se’m negui la meva raó per sortir, el meu al·licient, fa que em comenci a pujar la mosca al nas. En lloc de cohibir-me, l’avís del Mosso ha actuat com un revulsiu per començar a dir prou d’aquesta rifa. Sempre amb prudència i sentit comú, potser ja és hora que cadascú reinterpreti la normativa i l’adapti a cada casuística.
Aleix Cabrera 
No he trobat en lloc que no es puguin fer fotos