QUAN NO TENS ELS PARES a prop, t’adones de com n’arriben a ser d’importants, no pel suport material, que mai no manca, sinó pels intangibles concedits sense condicions al llarg de tota una vida: la comprensió inexhaurible, les muntanyes de paciència, el saber escoltar i aquells consells, sovint qüestionats d’entrada, que el temps acaba ficant a la cistella dels encerts.
A vegades són foteses, petits fets insubstancials, com fer una bugada a banda per a la roba vermella o fosca (qui no ha tret una samarreta rosa de la rentadora, que abans era blanca?), eixugar les aixetes havent rentat els plats (una manera sàvia d’allarga-ne la vida útil) o deixar-ho tot endreçat perquè mai saps quan tindràs visita.
En pujar les escales del pis, que el lloguer és barat justament per falta d’un ascensor, em ve al cap aquella clau “màgica” que m’allargava el pare. No era altra cosa que la clau de casa, ell agafava la del portal amb una mà i jo la del pis amb l’altra, i era com si em donés força, energia extra, per poder tirar endavant, amunt, sempre amunt.
Aleix Cabrera 
>Gràcies Sílvia! No havia vist el missatge fins avui. Un petó.
>Quanta raó tens! Aprofitem la seva companyia, que malgrat que no sempre és present físicament al nostre costat -coses de la vida i la independència- ens acompanyen en pensament i ànima!!M’alegro que hagis tornat amb les teves empremtes. Portaves un temps massa quiet, sense caminar i deixar-les allà per on passaves…Petons