TEMPS ENRERE havia adquirit el costum de posar-me, cada nit, una estona davant l’ordinador i escrivia reflexions, anècdotes… Desdibuixava la realitat i la reduïa a pinzellades més o menys encertades de mots. Aleshores, va venir la casa i la feina nova i, vulguis o no, he anat deixant de banda aquells moments de recolliment, de silenci, de nit. És hora de tornar-hi. Tot és a punt: la taula de la cuina situada de forma provisional a la sala d’estar, el llum que vaig heretar de l’avi, càlida i breu, el vent que xiuxiueja a fora, entre l’arbreda al carrer, i la melodia de La petite fille de la mer.
-
Segueix
S'està seguint
Already have a WordPress.com account? Log in now.
Aleix Cabrera 
>Gràcies atzu. Per cert, enhorabona pel nou web, m’agrada molt el disseny i la manera de passar d’una foto a l’altra.
>Me n’alegro que hagis tornat a trobar la pau, o el moment, necessàri.Només faltava dir que a fora plovia per ser una imatge força cinèfila, la que descrius, de tu mateix :-)