NO HI HA RES QUE M’INCOMODI MÉS, que em generi més incertesa i respecte que el full en blanc (o pantalla en blanc) que ha de ser escrit –perquè un full en blanc per si sol no té res d’especial, però quan saps que has d’abocar-hi creativitat i enginy, la cosa canvia. Temo el full en blanc i m’inquieta cada cop que he d’escriure un relat o, fins i tot, un reportatge, perquè en tots dos casos miro de no repetir-me i de no caure en simplismes. No sempre ho aconsegueixo, però almenys ho intento.
I, quin és el secret per vèncer l’anomenada “síndrome del full en blanc”, et preguntaràs. No, n’hi ha cap. Suposo que cadascú afronta la situació a la seva manera. Jo, per exemple, acostumo a formular-me preguntes en veu alta, qüestiono el sentit de la història i els personatges. Acte seguit o simultàniament –ja no ho sé–, m’haig de posar a escriure, qualsevol cosa, tacar la superfície impol·luta amb qualsevol idea, personatge, diàleg, encara que no sigui el començament. A partir d’aquí, el text pot créixer cap endavant o cap enrere perquè ja hi ha un punt de partida, una mena d’ancoratge que dóna estabilitat a la nau.
Aquesta nit, han salpat els “petits pirates”, han fet un tracte amb en Pólvora Verda, han trobat or i s’han lliurat de ser engolits per una mar embravida.
Aleix Cabrera 
El full en blanc sempre m’ha fet respecte.
Com començo?…
Dibuixo el primer que em ve a la ment, després d’un parell de lectures pausades del text. Vaig omplint papers i més pepers a llapis i a vegades amb uns tocs de color, fins que hi veig clar. A vegades les presses d’una entrega juguen males passades.
Crec que en el procés de creació d’un escriptor i un il·lustrador hi ha alguna semblança.