La nit dels escarabats

MÉS ENLLÀ DE LA MITJANIT ningú no sap què pot arribar a ocórrer. Quan érem criatures i passàvem els estius a la Bretanya, l’àvia de la Charlotte sempre ens ho recordava, però mai no ens en posava exemples clars. La majoria de vegades no passa res, tret d’una nit d’estiu en què la calor apretava amb força, l’aire era dens i tou com una capa gruixuda de mozzarella calenta, costava agafar el son, es feia difícil seguir una lectura sense haver de retornar a la línia anterior cada dos per tres, i era pràcticament impossible fer qualsevol altra acció que no fos pendular de la nevera al sofà i del sofà a la nevera.

Tot d’un plegat els gossos van alçar les orelles i el gat va córrer endavant, més despert que mai, va fer un giravolt i va caure de quatre grapes sobre alguna cosa fugicera. Tothom va alçar-se de la taula per esbrinar de què es tractava.

–Una panerola! –van proferir a l’uníson tres o quatre persones.

Els gossos van posar-se a bordar nerviosos i el més petit, de només tres mesos, va córrer sota la taula del menjador. L’escarabat de cuina va satisfer l’avorriment del gat que saltava d’una banda a l’altra, a la cacera imprevista del fastigós insecte. El que ningú no es podia arribar a imaginar era que aquella aparició no tenia res d’ocasional i que el pitjor estava per arribar.

Quan tothom duia a sobre unes copes de mes (ja havia finalitzat el torn de gelats, pastissos i xarrups) i el gat havia emplatat aquella cuca molesta, els arbres del carrer de Rogent van començar a rugir. Era una fressa gairebé imperceptible al començament, com la que fa la pluja fina sobre el fullatge, però en crescendo, cada vegada més sonora. Aleshores, vam sentir el primer xiscle, el d’una dona. Venia de més enllà, passat el carrer d’Aragó, potser. I, al cap de res, un altre crit, aquest cop el d’un home, que demanava auxili. De sobte, el carrer va convertir-se en una riuada d’esgarips i laments: “Traieu-me’ls de sobre!”, “Socorrs!”, “Ajudeu-me!”.

El fullatge dens no ens deixava veure què diantres estava passant i l’únic que es filtrava entremig era el xivarri humà i aquell brunzit incesant cada cop més intens. Dos de nosaltres, amb el telèfon a la mà, estaven per marcar el 112 i alertar-ne la policia, quan la Charlotte va ordenar:

–Tanqueu portes i finestres!

Mentre acabava la frase, una desena o més d’escarabats marrons de cuina van entrar volant al saló. Jo també vaig preguntar-me si volaven. Es veu que sí. Aleshores, aquella casa i les del voltant van convertir-se en autèntiques olles de grills –o de paneroles, si hem de ser rigurosos–, on s’etzibaven coixinades per totes bandes. Vam aconseguir desfer-nos de tot insecte vivent, tret de dues paneroles que es van fer fonedisses rere uns armaris.

Vam quedar-nos dempeus rere els vidres de la terrassa, aïllats dels esgarips constants, ara més opacs, pendents de l’evolució d’aquella marea d’artròpodes que de mica en mica es van anar amuntegant a fora, constituïnt una veritable cortina quitinosa a l’exterior. En menys de deu minuts, ja no veiem res més que potes convulses, llargues antenes i petits ulls brillants.

Els gossos i el gat s’havien arraulit sota la taula, en un temerós silenci. Qualsevol de nosaltres s’hi hauria afegit, si la Charlotte no hagués cridat:

–Els desguassos! Tapeu-los, redéu, que estan entrant!

Vam córrer a entaforar-hi qualsevol cosa que tinguéssim a mà i que tingués un mínim de consistència: mànigues de jerseis, tovalloles… Algú ploriquejava de por, angúnia i confusió i aquell algú hauria pogut ser qualsevol de nosaltres. El temps era com una massa de pizza estenent-se sota un corró persistent, que no es cansa de rodolar-hi a sobre. Tots vam començar a preguntar-nos si els veïns estarien igual, si tota la ciutat es trobaria també sumida en aquell caos entomofòbic, si els serveis d’emergències i protecció civil donarien l’abast, si allò havia de durar només uns minuts, unes hores o dies… Aleshores, el vam sentir.

–Un tro!

Un tro dels més impactants que he sentit a la vida. No he viscut cap guerra però juraria que era comparable al d’un bombardeig. Va sonar com si el cel s’hagués esberlat sobre nostre i, llavors, es va fer el silenci. Va ser una calma fugaç, colpidora, majúscula. Acte seguit, va caure un xàfec d’unes dimensions comparables al sonor averany. Va arrossegar totes les cuces carrer de Rogent enllà. Tot Barcelona va abocar-se a les finestres i els balcons. Per una vegada, tothom va rebre la tempesta amb els braços oberts i el so de la pluja va ser una aplaudida cançó de bressol.