ENTRE LES MOLTES COSES QUE AGRAEIXO ALS PARES, una és l’estima per la música clàssica. De petit, m’expliquen, ja sonaven els discos de vinil al menjador de casa. De les primeres obres que recordo, hi ha les simfonies de Beethoven (de la primera a la novena); la Simfonia del Nou Món de Dvořák; la Suite del Trencanous, La Bella dorment i El Llac dels signes, de Tchaikovsky; la Tocata i Fuga en Re menor, de Bach, i el Danuvi blau de Strauss. Amb el temps s’hi han afegit altres compositors i altres gèneres. Que us penseu, que a casa no sonaven Beatles, Rollings, The Mamas & The Papas, la cançó protesta i cantautors italians i francesos? Però parlàvem de la clàssica, pobra, que per com la vaig veient, passa unes hores molt baixes. Si no em creieu, aneu al Palau de la Música, a l’Auditori o a qualsevol sala de concerts d’aquest país i digueu-me si hi observeu relleu generacional.
Aquest diumenge mateix, a l’Auditori, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, amb direcció de Josep Pons, ha interpretat El Wagner més simfònic. Han sonat fragments d’Els mestres cantaires de Nuremberg, Parsifal, Tristany i Isolda i El capvespre dels déus, també ha sonat l’Obertura del paper de caramel de menta i la consegüent Clausura del paper de caramel de menta a quatre plecs, a càrrec d’una àvia que a sobre es dedicava a repartir-ne, de caramels. No hi han faltat tampoc les estossegades de rigor; uns atacs de tos que sempre m’he preguntat si eren volguts o involuntaris. Vista la mitjana d’edat, em decanto per la darrera opció. A més, la tos de concert és d’aquella que com més te la vols aguantar més pica, i el mal, com l’orquestra, va in crescendo fins que et fa plorar, però no d’emoció.
Wagner si que emociona. I com l’han interpretat també. El director, que s’ha deixat el bis, pendulava la part superior del cos i no ha deixat de moure els braços gràcilment, com si dansés. Semblava com si pogués fer màgia amb la batuta, com si amb el braç i el palmell estesos retornés la veu als instruments de corda, com si en replegar el braç estirés el so dels de vent amb fils invisibles. En alguns moments, l’harmonia m’ha transportat a la Simfonia número 5 de Gustav Mahler i a l’Adagio per corda de Samuel Barber.
I enmig de tanta emoció, la decepció de saber-me en un país en què la música clàssica no atrau el jovent. La mitjana d’edat del públic lluïa cabells blancs crepats i una flaire de colònia de lavanda, digues-li Atkinsons, digues-li Puig. Poquíssima gent dels 40 en avall. No diré que es perden res. Cadascú que digui el que vulgui, que jo dic: gràcies per la música!
Aleix Cabrera 
Comparteixo la teva estranyesa de no veure jovent als concerts de música clàssica però és la trista realitat ja que som un país que dóna poca o molt poca importància a l’educació musical tant a l’escola com en làmbit familiar.
I tant que inspira, relaxa,… perfecta per deixar-se portar! En el teu honor i de tots els que som d’un altre planeta o tenim sang nòrdica, ara mateix l’escolto! :)
L’he penjat al Facebook i crec que demà despertaré els piulaires de Twitter amb aquest cant que diu “que no dormi ningú”. :)
Com bé dius, l’educació hi fa molt. Ma mare em posava música clàssica quan encara prenia el biberó i el meu avi em tocava “jotas” amb la bandúrria (herència aragonesa). Gràcies per la música!
Però tu creus que de tots els que compartim generació, només nosaltres vam ser tan afortunats que ens van dónar cultura musical? Me’n faig creus!
No és que ho cregui, és que ho he viscut. Puc comptar amb els dits d’una mà els amics amb qui puc parlar de música clàssica.
No t’ho creuràs. Avui era amb 4 persones i algú diu: posem música? I jo: música inspiradora? I vaig i poso ‘Nessum Dorma’. Dos no coneixien el tema, un diu que no inspira i l’altre fa: ‘Mar adentro’! ^^ Dec ser d’un altre planeta o de sang nòrdica.