Final de campanya, l’hora de vendre el peix

AQUESTES ELECCIONS, he decidit viure-les des d’un altre punt de vista, en la mesura que les obligacions m’ho han permès. No hi ha hagut seguiment informatiu de campanya (que mai no n’he fet), ni rodatge de cròniques des de seus de partits (que sí que havia fet), ni el posat aclofat i còmode des del sofà de casa a l’espera de debats i espots electorals (això sempre toca), sinó que a més d’observar l’activitat dels partits a les xarxes, aquest cop, he optat per veure què és això del míting.

Si no n’heu presenciat mai cap i sou curiosos, us ho recomano, i afegiria també que trieu un partit gran, independentment que casi o no casi amb les vostres idees i ideals de gestió de país. Anit, vaig triar l’acte de final de campanya de CiU, una autèntica mostra de com tirar la casa per la finestra: realització audiovisual de l’acte, el lloguer del palau, banderes i banderoles, canons de confeti, globus de totes les mides, música en viu… Els puc entendre. D’una banda, perquè Artur Mas s’hi juga la credibilitat de portes en fora, i per això no va estar-se de repetir que vol una “majoria excepcional”. De l’altra, perquè en aquests comicis no tot el peix està venut i tots els partits saben que poden esgarrapar vots fins al darrer minut d’una o altra formació de la competència.

En la política no es deixa res en mans de l’atzar i un acte com el d’anit encara menys. Tot semblava apamat al mil·límetre. De forma alterna i no a tots els seients, s’havien disposat senyeres i banderes europees, però cap estelada aparentment. Les de platea, de roba i pal de fusta; les de les grades, de plàstic. Les primeres tenien una particularitat: el pal de l’europea era més llarg que el de la senyera, de manera que, disposades l’una davant de l’altra, recordaven els colors de l’estelada: la senyera davant i el blau i algun estel de l’europea traient el cap per darrere.

Dic que no hi havia cap estelada aparentment, perquè després que entressin diversos polítics de la coalició, van retronar una mena de marxa triomfal, la grada jove va construir un mosaic que era una estelada gegant i, igual que el nen Jesús al Nou Testament, Artur Mas va aparèixer just sota l’estrella. Moltes referències bíbliques si hi afegim el cartell de campanya, que fa pensar en Moisès situat davant d’un mar de senyeres. El mateix Mas va subratllar que Joan Antoni Duran i Lleida havia assistit a tots els actes de campanya amb crosses. Em permetreu la llicència humorística, però li va faltar proferir: “Aixeca’t i camina”.

Sobtava també la disposició del faristol, orientat a un grup minoritari de cadires reservades per a membres del partit, familiars i simpatitzants, i doncs d’esquena a la majoria d’assistents. El que sentiu! Durant tot l’espectacle, Mas i la resta d’oradors van donar l’esquena a la ciutadania. Estava clar que CiU no pretenia convèncer els assistents, sinó difondre el missatge més enllà de l’auditori i, a tal efecte, no hi van faltar unes paraules en anglès del presidenciable i de Duran. A la gran majoria dels assistents –d’una mitjana d’edat pròxima a la jubilació– ningú no els havia de convèncer de res, després d’observar-ne les cares de satisfacció, escoltar-ne comentaris o veure com s’abraonaven cap al passadís lateral per tocar una part d’Artur Mas com si d’una relíquia màgica es tractés. Els curiosos érem una minoria, podeu pujar-hi de peus.

Donar l’esquena. Una imatge curiosa. Fins i tot, Mas va disculpar-se, Pujol va girar-se un parell de cops amb sornegueria i l’actriu Lloll Bertran va mencionar que coneixia bé l’esquena del president. Però amb això també s’hi havia pensat: una gran pantalla frontal i dues als laterals al darrere havien de retransmetre, amb realització inclosa, els parlaments de l’acte. Però, ai l’as!, que la pantalla principal falla: trontolla la imatge, es tenyeix d’un lila republicà, després queda tota negra i durant el discurs de Mas un petit requadre, el que coincideix amb la seva cara, desapareix! I ja tenim tota la platea girada amb males postures per veure les pantalles del darrere i –com són les coses– donant l’esquena als polítics.