ARA FA VINT ANYS, Dagoll Dagom portava els catalans més enllà dels Pirineus, un trajecte llarg en què no van faltar l’humor, la simpatia i més d’un xou musical dels integrants d’aquell autocar que conduia en Ventura (Genís Hernández) i guiava la Meritxell (Victòria Pagès). ‘Oh, Europa!’ fou el títol triat per a la sèrie, potser perquè aleshores la Unió Europea, que primer fou comunitat, era novetat i sorpresa. La descobríem i repassàvem les seves múltiples cares –una colla d’estereotips, això sí, per il·lustrar la diversitat lingüística i cultural del conjunt d’estats.
Avui –bé, ja fa un temps–, hem deixat de mirar-nos aquesta Europa per iniciar-hi un diàleg, i ho hem fet amb un formalisme molt olímpic: Hola, Europa! El producte televisiu de Dolors Genovès m’ha semblat moltes coses menys el documental que ens havia venut TV3. Recorreguts a càmera lenta, per terra i aire, a través d’espais diversos, urbans, boscosos i costaners, com els del “Paisatge favorit…” i la “Catalunya des de l’aire“; temes musicals cantats i un ritme que s’accelerava com en un videoclip, i declaracions d’una trentena d’experts que majoritàriament defensaven la viabilitat del nou Estat dins d’Europa, però poques dones –només quatre–, una infografia inexistent que hauria contribuït a visibilitzar algunes dades, i cap discrepància que pugués motivar un debat, sempre enriquidor, al sobretaula nocturn o a l’hora d’esmorzar, a l’endemà.
Qui em coneix bé, sap com m’estimo aquesta terra, el mar que la bressola i els cims daurats amb què s’abraça a França, la seva gent, gegants i capgrossos, la dansa i la música, i la llengua, rica en variants i matisos, i també com n’admiro el batec social i el motor econòmic que ressona des de temps remots. Per això m’hauria agradat veure un documental divulgatiu, ric, qüestionador, plural… Aquell gènere periodístic que t’ensenyen a la facultat, i que els equips de TV3 han demostrat dominar tantes vegades. I no, no tinc ganes de pensar en què diuen més enllà o com cuinen altres cadenes, que facin el que vulguin, però aquí, sisplau, fem-ho bé. Expliquem-nos com cal, des de la diversitat, de dins enfora i de fora endins, perquè més d’un es quedi en la boca oberta i no tingui més paraules que un “Oh, Catalunya“.
A Twitter
De l’allau de piulades que ha convertit l’etiqueta en tema del moment –aquest “trending topic” que avui convertim en notícia sí o sí–, em quedo amb aquests dos, de Jordi Novell i Joan Jiménez:
#holaeuropa no arriba a qui ha d’arribar; no debat sinó que adoctrina. Dóna munició als convençuts i prou.
— Jordi Novell (@jordinovell) 7 de maig de 2013
Fent-nos publireportatges autocomplaents som bons. Ara el que cal aprendre és a explicar-se de forma natural a Espanya i al Món #holaeuropa
— joanjimenez (@joanjimenez) 7 de maig de 2013
Aleix Cabrera 
En tinc una impressió molt propera. Jo el vaig deixar de veure. Un reguitzell d’homes de trajo no em representa. En més de vint minuts, una sola dona i cap discrepància digna del nom.
Darabuc, gràcies per comentar la jugada. Conec més d’una persona que va fer com tu i el va deixar de veure. Entenc que hagin volgut donar una visió optimista del salt cap a Europa però crec que el programa no responia a fons qüestions cabdals que tard o d’hora caldrà respondre, i alhora no plantejava tots els camins que s’obren. La realitat és complexa, gens senzilla i cal dilvulgar-la.