Només per una estona, el que dura l’obra, jo, tu i tots els que omplim les dues fileres a banda i banda del teatre Eòlia podem ser Joana d’Arc, la Joana de Montaverner que tan magistralment encarna Raquel Ferri. Amb la jove actriu vivim la infantesa de l’heroïna, el moment en què se li planteja el repte d’encarar la maldat, la croenta batalla i la trascendència de l’ànima.
Ester Villamor, Raquel Ferri, Pablo Ley i Javier Gamazo, principals artífex de ‘JOANA 2015 batalla campal’. [Foto: Teatre Eòlia]
Començar per la infància no és gratuït; tots hem estat nens, i les imatges fugaces que reviu la protagonista (la primera paraula, les corredisses, els jocs, la família…) esdevenen una imperiosa torrentada d’emocions que ens aboca de ple al nostre passat. L’empatia amb aquesta Joana moderna és gairebé instantània i, ja dins la seva pell, viurem amb molta més intensitat els dubtes, les sensacions i les ferides que sentirà a mesura que avanci l’obra.
Tractant-se d’un monòleg sense pausa, podem dir que JOANA 2015 Batalla Campal és Raquel Ferri. De fet, costa d’imaginar aquesta obra sense ella per dos motius. La interpretació n’és un. L’altre és l’escenografia tan personal que l’envolta i la defineix. Tots els elements escampats per terra són objectes de la infantesa de l’actriu (botes, fotografies, joguines…); un realisme material que combinat amb els seus records fa que et preguntis on acaba l’actriu i on comença el personatge.
Però dir que l’obra és únicament Raquel Ferri fóra una afirmació insultantment simplista. Darrere la revisió del mite hi ha un tot un equip. Pablo Ley signa la dramatúrgia i comparteix la direcció amb Ester Villamor. Javier Gamazo arrodoneix l’escenografia amb una música pensada justament per eixamplar l’escena, aquella que no es veu, l’emocional.
El muntatge de so, llums i mots ens fa volar, ens aterreix, ens encara a un mal que no és veu però que hi és i que porta vestit i corbata, i ens esquerda per dins, abans de veure la llum i adonar-nos que, durant una hora i escaig, hem estat Joana d’Arc, la Joana de Montaverner.
Aleix Cabrera 