Aquest diumenge, emociona sortir al balcó; la xerrameca i la cridòria constant d’infants i adults injecta vida a l’asfalt, trenca un silenci massa llarg i fa somriure els carrers. Les mesures de confinament s’han relaxat una mica més i, per primer, cop en gairebé dos mesos, els nens i les nenes poden creuar el llindar de la porta de casa acompanyats de pares i mares.
Que aquest succedani de llibertat no emboiri el camí que hem recorregut plegats i ens porti a abaixar la guàrdia
No deixa de ser una imatge de normalitat aparent que podria despistar-nos i animar-nos a convidar a la festa la Inconsciència, la Ignorància i l’Estupidesa. Tres senyores que sempre fan més mal que bé i que, en aquesta ocasió, podrien enredar-nos amb la idea que el bany de sol és compatible amb abraçades, petons i l’alleujament de treure’ns la màscara. Que aquest succedani de llibertat no emboiri el camí que hem recorregut plegats i ens porti a abaixar la guàrdia. Mantinguem tan bé com ho hem fet fins ara les mesures de protecció per frenar la transmissió d’un microorganisme que continua fent estralls arreu del planeta.
Davant d’un esmorzar especial —xocolata desfeta amb melindros—, tanco els ulls i, tot d’un plegat, sóc a La Nena, una granja familiar de la Vila de Gràcia. És tan d’hora que no hi ha gairebé ningú, però aviat s’omplira de mainada i l’habitual gatzara. El meu nen interior —el mateix que vaig abraçar tan fort a Sud-Àfrica, damunt del jeep, mentre el sol feia almívar del paisatge— agafa el joc del Pictionary i, tot endrapant la xocolata calenta, acabem jugant fins a quatre partides. Estranyament, sempre guanyem tots dos i aquest win-win m’encanta.
Un nen en patinet avança carrer avall
Aleix Cabrera 
Prevenir sense oblidar el somriure.