DES D’AQUELL PRIMER ENCONTRE, casual, momentani, càlid, arran del xoc que va propiciar un fortuït sotrac del metro, que no t’oblido. Des d’aleshores, que ja no se m’enganxen els llençols. Ara, cada matí, em catapulto de cap a la dutxa, faig l’esmorzar d’una revolada, em prenc el te encara calent d’un sol glop sense treure la cullera de la tassa, baixo l’escala sense por d’entrebancar-me, exclamo un arreveure cofoi a la Senyora Rosalia que, cada cop que sent algú, aixeca el cul de la cadira i fa veure que neteja el vestíbul. El pèndul no ha fet avançar la busca del rellotge ni dos quarts, que ja em tens a l’andana, pendent de tu. Només haig d’esperar el primer senyal. Per mi, és com un joc.
No em cal que es faci el silenci d’una biblioteca per trobar-te. Des d’aquest mirador estant, sóc capaç d’agafar el concert d’estossecs, exclamacions i brugits de l’andana i destriar-ne la teva melodia, com el periodista que, ploma en mà, converteix el pitjor embarbussament en un monòleg loquaç, àgil i entenedor. El so exclusiu que fan les teves passes, el penjoll que repica contra el botó de l’abric, i els braçalets que dringuen als teus canells, aquest so és per mi la millor creació de l’artista, un poema fet música.
Travessar la muralla de les olors, tampoc em suposa cap dificultat. Si d’alguna virtut gaudim els invidents, és d’un olfacte accentuat que ens permet passar revista allà on anem. No hi ha refugi que valgui a les aromes, davant d’un cec, per més volàtils que siguin. Tampoc no em deixo espantar quan arriben en multitud. L’andana del metro, n’és un veritable museu. Deixo a una banda, la forta ferum de clavegueram de Barcelona, gairebé palpable; m’oblido de la flaire de xarop i xocolata quan passo a prop d’un nadó; em desempallego de l’excés de perfum d’alguns viatgers i de l’olor d’entrepà que fan alguns escolars; faig cas omís de la ferum que fa més d’un jubilat; i m’exalto quan m’arriba aquella pudor de recremat de pneumàtic a l’autopista i d’espelma recent apagada.
M’exalto. I m’inflo com un globus. Perquè sé que és el tren que arriba i que llavors, només durant dues parades, fins que tornis a baixar, compartirem un mateix espai i potser, amb sort, les nostres mans, amb guants o sense, es fregaran. Serà un regal. No em caldrà res més per ser feliç fins al vespre. Aleshores, de tornada cap a Montjuïc, esperaré sentir-te de nou, com qui anhela trobar una carta a la bústia, com el nen que resa per no sortir a la pissarra, com el jove que sospira davant l’aparador de la botiga pel mòbil d’última generació. M’enduré l’anhel fins a casa i des del terrat, bressolat pels estels i l’aire temperat d’un estiu precoç, salparé amb el vaixell dels somnis.
[Relat escrit per a la categoria Relat Dadaista de la Primavera Cultural de TMB]
[Música: ‘Love is blindness’, de Cassandra Wilson]
http://live1.goear.com/listen/475ca2cbadc67c9e732078007444bb42/4dc9ccbc/sst4/mp3files/08042008/6de00ef886674bf29b5c759f8270a45d.mp3″
Aleix Cabrera 
Cada vegada que el llegeixo m’agrada més. El text està molt ben estructurat i té un lèxic exquisit. Es relaten de forma, esplèndida i poètica el sentiments, les emocions i sobretot, i de manera subtil i respectuosa, els aspectes sensorials dels invidents fent-nos veure, a la vegada, que hi ha moltes maneres de percebre i copsar tot allò que ens envolta.
Felicitats!