UN TESTIMONI COLPIDOR el de les 50 persones que han estat ‘Veus d’una generació‘, al Sense Ficció d’aquesta nit, però també un testimoni desesperançador. És necessari sí, perquè cal obrir els ulls a la realitat, però que no els hem obert prou els ulls? Que no ens llevem cada matí amb tertúlies radiofòniques, en ocasions circenses, que volen parlar de tot i no diuen res? Que potser no fa setmanes, mesos, si no anys, que sembla que hàgim quedat encallats en aquell “dia de la marmota”?
Els joves parlen i diuen com de miserable és el mercat laboral, com l’actitud val més que un feix d’estudis, com hem arribat en un moment en què alegra’t de tenir alguna “cosa”, encara que no sigui allò que et fa feliç. Parlen amb desencís, amb resignació, amb ràbia. I novament penso que el missatge no arriba a qui ha d’arribar, a qui pot i ha de canviar el sistema. “És molt difícil que algú que cobra 6.000 euros al mes entengui algú que passa amb 400”, deia un dels testimonis.
És una qüestió d’empatia que brilla per la seva absència, també a la xarxa lamentablement. A Twitter, s’hi han piulat alguns missatges encaminats al riure fàcil, carregats de prejudicis i gens empàtics amb els testimonis. Curiosament, alguns dels piuladors tot seguit criticaven el sistema capitalista i el funcionament de la política, i reclamaven una societat diferent. Doncs que no hi manquin els valors, perquè una societat sense empatia i solidaritat és una societat coixa.
És obvi que Twitter, amb 140 caràcters, fragmenta missatges complets, no permet fer una bona argumentació, i per això mateix cal ser curosos quan toquem material sensible. També el periodisme es veu obligat a retallar la realitat, perquè no hi ha espai ni temps a explicar-ho tot, i aquí pot entrar en joc la xarxa. Concients de la limitació, els autors de ‘Veus d’una generació’ han creat un document interactiu que amplia el programa amb informació de cadascun dels 50 entrevistats.
Calen programes així, és clar, però també necessitem reportatges o documentals que n’equilibrin el to cru i llastimós, que brindin una mica de llum, eines i l’exemple que un se’n pot sortir. Perquè encara que l’esperança sigui l’últim que es perd, bé que hem d’alimentar-la.
[Imatge: Web TV3.cat]
Aleix Cabrera 