No és un dilluns qualsevol

Quan el dia arrenca abans d’hora, a les sis, i t’estalvies que et despertin els lladrucs del gos de la veïna i els seus cops de taló d’aquí cap allà, i esmorzes amb tota la calma del món i, just abans de marxar, recordes els passos que et va ensenyar un amic per fer un bon nus de corbata i t’entafores la prenda a la butxaca de l’abric, no és un dilluns qualsevol.

Quan descobreixes com n’és de fàcil canviar les cares llargues pels somriures afables, els silencis opacs per paraules que brillen, i esmorzes per segona vegada i a corre-cuita un entrepà de Nutella per ser allà on no creies que podries ser si no fos per un regal sopresa d’última hora, no, no és un dilluns qualsevol.

Quan pots anar a dinar a casa perquè la tens a tocar de la feina, enfiles un carrer arbrat per a vianants, l’escalf impropi d’un sol de febrer et convida a treure’t l’abric, i trobes el dinar ben a punt, tal com l’has deixat unes hores abans, per poder arribar i seure al sofà una estona, no és un dilluns qualsevol.

Quan arriba l’hora de posar-te la corbata de concert o de congressista, et penges del coll una acreditació que val or i que és el segon regal de la jornada, gràcies a un bon amic que sap moure fils com ningú, i palpes el futur tecnològic, saludes vells companys de feina, estrenys la mà del teu antic cap amb fermesa i intercanvieu una rialla sincera, no pot ser un dilluns qualsevol.

Quan acabes el dia hissant veles, llevant àncores, exclamant un “terra a la vista” i cantant a cor que vols, mentre els companys d’orquestra omplen de notes la partitura d’Albert Guinovart, i avances a cop de pedal per carrers buits d’embussos i brogit, i de la negra nit en penja una arracada de perla, ja et dic jo que no, no és un dilluns qualsevol.

En diuen lluna plena, però jo en dic lluna de perla. Foto: Wikimedia Commons (CC)